Vicens Vacca, un artista des de la dissidència

Després de passar totes les mesures oportunes accedim a l’Espai d’Art Contemporani de Castelló i ens asseiem per ordre d’entrada mantenint la distància de seguretat. Esperem cinc minuts de cortesia i la xerrada entre Vicens Vacca i Valentín Roma comença, una xerrada que introdueix Juan Francisco Fandos, responsable d’activitats educatives del centre, parlant-nos sobre com va sorgir la idea de l’exposició SOS que ara es pot visitar a l’EACC i que es va originar fa molts anys de la mà del comissari, escriptor i editor Julián Rodríguez.

És Valentín Roma, també escriptor i comissari, a més de director de la Virreina Centre de la Imatge de Barcelona, qui a l’inici d’aquest diàleg reflexiona i comparteix amb el públic alguns conceptes que li vénen a la ment quan es tracta d’explicar i analitzar l’obra de l’artista català. A la seua ment acudeixen termes com «el no-res», «el desobrament», «la mort» i «el silenci», conceptes que després aniran desgranant tots dos.

La conversa va enllaçant diverses idees al voltant de la trajectòria artística de Vacca, de les seues maneres de procedir i entendre l’art, un món ple de referències literàries i filosòfiques, amb una vinculació indiscutible amb el món de la música. És més, la seua incapacitat per a produir música és la que li va portar a buscar noves formes d’expressió en l’art i, sobretot, per a treballar amb peces sonores. Això comporta a aprofundir en el temps dedicat al desenvolupament de cada projecte, ja que Vacca es considera lent. I és que des que la idea s’imposa fins que pensa en com resoldre-la i executar-la poden transcórrer anys. En aquest procés, a més del temps, a vegades cerca i compta amb l’assistència de professionals que l’ajuden a solucionar les limitacions tècniques.

La professionalització de l’artista

Un altre dels temes que surt a relluir en la conversa és la qüestió de la professionalització de la figura de l’artista, ja que ell mateix es considera un «amateur» en el món de l’art.

Vacca no creu que la professionalització de l’artista sigui beneficiosa per a la creativitat i el benestar i integritat personal, per la qual cosa advoca per tenir la vida laboral/professional i l’artística separades. Mantenir en paral·lel el seu vessant artístic, sense dependre econòmicament d’ell, afavoreix la seua obra, pel fet que esprem al màxim cada idea i projecte, des d’una distància prudencial del món artístic, atorgant-li una mirada totalment renovada.

©Vicens Vacca

L’autor català opina que viure únicament pendent del mercat de l’art ha perjudicat molts artistes que acaben obsessionant-se i deprimint-se, a causa de la pressió del sistema, la precarietat laboral i la incertesa pròpia del sector. En aquest sentit, Vacca aprecia l’equilibri que ha trobat al llarg de la seua carrera, laboral i artística. De la mateixa manera que afronta el seu anonimat en el món de l’art com un alliberament per a poder fer i desfer el que realment li interessa sense veure’s empès a seguir un estil marcat pel mercat actual imperant en l’art. En certa manera, dóna la sensació que busca la intemporalitat de cadascuna de les seues peces, és a dir, espera que perdurin i no perdin el seu significat, suportant el pas del temps amb la major dignitat possible. Per aquest motiu, la seua dedicació en cadascun dels seus projectes és minuciosa i rigorosa.

L’espai, el buit, l’obra…

Un altre aspecte important, i que Vacca va remarcar en adonar-se de la disposició del públic dins de la sala, és que sempre busca la comunió amb l’espai, deixant que cadascuna de les seues peces respiri i obtingui el seu propi significat, respectant al màxim el silenci a la recerca de l’acústica adequada de les seues peces. D’aquí ve que entorn de la seua obra es parli del concepte del no-res i el buit, així com es valori positivament el silenci que acompanya les seues intervencions i instal·lacions sonores. Conceptes que, actualment, la societat creu sobrevalorats i que Valentín Roma s’encarrega de subratllar i rescatar recomanant la lectura de Sobre la nada y otros escritos, de Mark Strand. De la mateixa forma, i en referència a la manera de treballar de Vacca i al resultat final, Roma fa al·lusió al terme «desobra» que analitza el filòsof francès Jean-Luc Nancy en La comunidad desobrada, un concepte que entén com una forma de producció que venç les seduccions de l’autoria i que Roma relaciona amb la forma de conducta de l’artista, ja que segons ell: «una interfície productiva res té a veure amb el pompós eslògan bartlebià del ‘preferiria no fer-ho’. En el treball de Vacca s’aprecia una cosa semblant, això és, un participar simultàniament de la presa de la paraula i del lliurament d’aquesta, del dir i el fer, del que és ofert i el que es reclou». En altres paraules, s’atén a l’error, a la part absent, al que no es diu, al que sobra, com si «desobrant» la peça, aquesta cobrés sentit i prengués el seu significat. Així, queda patent que l’artista treballa sense expectatives, de cap classe, ja que considera que són perjudicials tant per a ell com per a l’obra. D’aquí ve que treballi partint del concepte d’«el no-res» que comentava Roma, perquè com bé explica el mateix artista, si es pren com a punt de partida la mort, el final més absolut, és impossible defraudar a ningú.

Valentín Roma i Vicens Vacca a l’Espai d’Art Contemporani de Castelló, el 13 de novembre de 2020. ©SLOWPHOTO.ES

És precisament aquest estat de no aspirar a res, la qual cosa origina potencialment la llibertat per a crear les seues peces. Una llibertat obtinguda des del buit i ostracisme que li acompanya, i que s’ha anat gestant des de la seua entrada al món artístic amb l’obra titulada Estoy muerto de 1984. Un treball que estableix la base de la seua manera de fer, així com d’entendre i concebre l’art.

Interactuació

Quan Roma li pregunta a Vacca si té en compte al públic a l’hora de treballar, aquest li contesta amb un no rotund. L’artista incideix en què treballa per a ell, ja que s’enfronta a cadascuna de les seues peces com si fossin «problemes» que ha de resoldre i que, per tant, només el concerneixen a ell. Cada individu té els seus propis problemes i ningú pot solucionar-los per ell. Per a això, medita i estudia la millor manera de resoldre’ls, per la qual cosa cada procés és diferent segons el dilema en qüestió. No obstant això, una vegada dóna per finalitzada l’obra i el problema queda resolt, sí que busca generar un diàleg entre la peça, l’espai i el públic. Al mateix temps que deixa que sigui l’espectador/a qui s’aproximi a cadascuna de les obres, sense entorpir-los ni distreure’ls amb informació addicional (supèrflua en la majoria dels casos), a l’espera que aconsegueixin el seu propi significat.

En definitiva, Vacca es presenta com un artista estructurat i concís, l’obra del qual es construeix des de la dissidència. Com bé apunta Valentín Roma: «Vull creure que una part substancial de la trajectòria de Vacca es desenvolupa en la total dissidència, a dissentir com a fonament de l’art i de la vida. Algú va dir una vegada la comesa màxima al qual pot aspirar un llibre, una música o una pintura és fundar un desordre, és a dir, alterar les previsions, defraudar les expectatives, amb sort, portar l’atenció cap a una cosa imprevista». Una obra que, sens dubte, respon a desautoritzar i trencar qualsevol model previ per a crear el seu propi llenguatge basat en l’eliminació. En paraules del propi Vacca: «Treballo per eliminació, fins a l’eliminació final. Quan lleves tot el que sobra, allò que queda, si és contundent, funciona. És fàcil explicar-ho però complicat fer-ho. Porta el seu temps».

©Vicens Vacca

Sense més, Roma ofereix oportunitat que els assistents puguin preguntar obtenint com a resposta un silenci sepulcral. Tot ha quedat massa clar o massa confús. Vacca mira el rellotge. Són les 21.00 hores i, després d’intercanviar una mirada entre els interlocutors, es dóna per finalitzat la trobada.