Observant des de la fila 7

En l’actualitat podem parlar, de fet ja es fa, d’una etapa anterior i una altra posterior al coronavirus. Abans que ens veiéssim confinats, la galeria Cànem inaugurava l’exposició d’Ester Pegueroles A la fila 7, una mostra fotogràfica que podria haver caigut en l’oblit si no fos perquè ara participa també, de manera extraoficial, en el programa de PhotoEspaña 2020.

«La vida és una obra de teatre» escriu Cervantes en El Quixot de la Manxa, referint-se a la comèdia: «Uno hace el rufián, otro el embustero, este es el mercader, aquel el soldado, otro el simple discreto, otro el enamorado simple; y acabada la comedia y desnudándose de los vestidos della, quedan todos los recitantes iguales». De fet, des dels orígens del teatre es va començar a advertir que si la ficció imita a la vida és precisament perquè la vida imita a la ficció, com va dir Oscar Wilde.

No obstant això, la metàfora que uneix el teatre i la vida, la ficció literària i la realitat, es remunta a l’Antiguitat clàssica, revelant-se com un mitjà per a revelar el veritable pensament a través de la ficció. Un joc de mostració i ocultació en el qual el significat tan sols cobra sentit gràcies a la figura de l’espectador. Sense espectador no hi ha obra que mostrar i representar, com bé plasma Ester Pegueroles amb la seua sèrie A la fila 7, un treball que continua la seua indagació en el que es podria considerar com una tipologia de la fotografia, situant la seva càmara fotogràfica en la fila 7 de diferents teatres.

Aquesta distància guarda una relació simbòlica amb el número set, es podria dir fins i tot que metafòrica sobre la protecció i la seguretat que alberga el parapetar-se en aquesta fila per a deixar-se arrossegar per les sensacions generades en l’escenari. Sensacions, fictícies o no, que envaeixen i transcendeixen en l’experiència adquirida per l’espectador. Així doncs, estem davant una proposta el rerefons de la qual es reflecteix en la solitud i el desig d’evasió a través d’una sèrie fotogràfica que transmet tant la sensació d’intimitat com de solitud que atorga un escenari i un pati de butaques buit. Un espai que espera ser ocupat i que tan sols troba el seu significat a través de l’objectiu de la càmara, gràcies a la imatge congelada que retorna, donant lloc a unes imatges que requereixen d’una altra mena de públic i d’altres espais que les acullin.

A la Fila 7, 2020. © Ester Pegueroles
Absència i solitud

Juan Francisco Fandós adverteix com a través d’aquesta transposició de rols, la sèrie deixa al descobert les potencialitats i manques que acompanyen tota creació artística. D’aquí ve que, A la fila 7 permeti reflexionar i meditar sobre la pròpia creació de la imatge, així com de l’acció que porta amb si el teatre, el paper de l’artista, juntament amb el de l’espectador en relació amb el lloc que es vol o s’anhela conquistar i el que finalment s’ocupa o adquireix, partint de les fotografies que ofereix l’artista, esperant que algú les descobreixi, les contempli, les assimili o les descarti. Encara que, en realitat, Pegueroles continua treballant sobre el concepte d’absència i solitud que ens acompanya a tots, de la mateixa manera, que assenyala la necessitat que alberga l’anhelat reconeixement. Sens dubte, un joc sobre el rol o el paper que cada individu està disposat o no a ocupar en aquesta ficció anomenada vida i que molts albiren gairebé sempre des de la zona de seguretat que els confereix la fila 7, observant expectants mentre decideixen si volen o no entrar a formar part de l’espectacle.