El rerefons de la societat actual

L’art de Mavi Escamilla, igual que fes el precursor del pop Richard Hamilton, va més enllà de l’apropiació d’un llenguatge aliè. El seu treball respon a la necessitat de mostrar una realitat que gran part de la nostra societat contemporània es nega a veure o afrontar, i ho fa a través de la ironia, la nuesa, el joc i les paraules. L’obra que es presenta a la galeria Cànem sota el títol Still Life és posseïdora d’un significat tant conceptual com social després del fons visible.

Igual que Hamilton, l’artista valenciana posseeix una forma peculiar de crear un espectacle únic fusionant icones procedents de mons molt diversos en les seues peces, emprant un estil pròpiament avantguardista, ple d’inesperats contrastos, elaborant un llenguatge completament diferent amb ajuda del que comunament coneixem com «cultura de masses».

Escamilla se serveix tant de figures populars/conegudes com anònimes/desconegudes formant diferents signes d’identitat. No obstant això, són signes fàcilment recognoscibles pels espectadors, relacionats amb el poder, els diners, l’amor, el sexe o la mort amb els quals la majoria ha crescut, assumint com a propis, i que d’una o altra forma són una part integrant de la nostra cultura.

Encara que a primera vista el seu treball podria dir-se que giraria al voltant de l’expressió popular de cultura «viva», no hem d’oblidar-nos que hi ha sempre alguna cosa més, un motiu, una raó després de les aparences. Un terme, el de cultura «viva», que el crític britànic Reyner Banham reconeixia en escriure: «Consumim amb impaciència sorolloses efemèrides que avui ens colpegen i demà han desaparegut sense deixar rastre —films, vestits de temporada, revistes, els titulars dels diaris d’avui, els programes de televisió de demà— i, no obstant això, insistim en regles estètiques i morals assentades a la permanència, la durabilitat i la perennitat». Un comportament, aquest, que acompanya els éssers humans fins als nostres dies: la notícia d’avui, demà pocs la recorden, ja que es viu en una època en la qual preval l’efímer i, per què no dir-ho, el superficial. D’aquí l’al·lusió de l’artista a elements tan típics en l’art com el memento mori o la vanitas que identifiquem en les flors regalimants, gairebé marcides (natura morta) i la calavera, i que són recurrents a l’hora d’incidir en la fugacitat de la vida. Dos conceptes que es complementen, perquè aquesta vida és vana i passatgera, de manera que es medita sobre la idea de la mort com esperança, ja que només vivint sense vanitat es pot aconseguir la llibertat.

Aquest fet Escamilla el tracta i l’extrapola a la situació que pateix la dona en la nostra societat en cada un dels llenços en què escriu el nom de dones, en aquest cas prostitutes, com Nicol, Amanda, Mara… criticant i cridant l’atenció a la població sobre l’alienació i la cosificació del cos femení al llarg de la història, però, sobretot, el que suporta a dia d’avui, que segueix sent evident en els mitjans i xarxes socials que consumim diàriament. Però ho fa atacant al seu torn aquesta «cultura de masses», de manera que actua irònicament, posicionant-se al costat de la contracultura, usant les mateixes armes que mouen les masses, amb un llenguatge i imatge potents com la provinent del món de la publicitat. Allò implícit es torna explícit per mostrar la realitat de la manera més immediata i clara possible.

DOBLE LECTURA

Aquesta obra admet una doble lectura, una més directa i una altra més íntima, buscant la complicitat amb el visitant, deixant que sigui aquest qui tregui les seues pròpies conclusions. D’aquesta manera, la valenciana condensa el seu missatge aconseguint que el seu art sigui, encara més si és possible, transcendent, més universal, gràcies en part a l’ús del blanc i negre que predomina en tota la sala. A través de la tinta xinesa, la cera i el grafit aconsegueix l’efecte desitjat, que el seu llenguatge sigui més sincer, cru i realista, allunyant-se del bucòlic i bulliciós món dels colors de la publicitat, procurant així que el seu missatge arribi al públic de forma seriosa, concisa i meditada.

Sens dubte, una exposició amb un gran rerefons sociopolític, un art de denúncia i reivindicació, que farà que més d’un es qüestioni si realment vivim en una societat equivalent i igualitària.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s