Joan Callergues: l’art de traslluir la bellesa

Va ser just al setembre de 2015 quan vaig llegir per primera vegada en un article sobre el terme japonès Kintsugi o la bellesa de les cicatrius, aplicat a la pràctica de reparar les fractures en la ceràmica amb resina daurada, donant lloc a un nou objecte encara més bell si cap. En aquest terme es promulga que els trencaments —ferides— i reparacions formen part de la història d’un objecte i s’han de mostrar en lloc de amagar-se. En aquest text ja es feia referència a la cita del cèlebre poeta persa Rumi«la ferida és el lloc per on entra la llum»de la qual també se serveix Joan Feliu per presentar el treball de Joan Callergues titulat Ferides, fronteres, utopies dins del cicle Metàfores sinestèsiques comissariat, un cop més, per MARTE per a la Diputació de Castelló.

L’Espai Cultural Obert Les Aules (també conegut per ECO), ens brinda l’oportunitat de visitar la primera mostra individual de Callergues després de l’èxit obtingut alConvent Espai d’Art de Vila-real (2015). Una exposició, la de Castelló, que contrasta considerablement amb la d’anys enrere, precisament per l’espai que l’alberga, que desmereix i desatén la necessitat expositiva de la mateixa.

Les obres es mantenen fidels a l’estil de l’artista, on de nou es serveix de la simbologia i significat de l’escala, així com dels colors. Peces que recorden, estilísticament parlant, al gust que van instaurar els italians per l’art povera, atès que utilitzaven materials «pobres» que trobaven dins de la seua quotidianitat —des de fusta, ferro, cartró, etc.— i que a Espanya es va transformar en el que es coneix per art brut, amb Antoni Tàpies com a líder absolut.

Callergues fa ús de materials, en aquest cas, purs i senzills, com la fusta o el cartró, que respecta sense tractar i que intervé, ja sigui escultòricament o pictòricament, gràcies a la superposició de peces i / o taques. És aquest un veritable treball de muntatge i acoblament en el qual es pot parlar tant de construcció com de de-construcció i en el qual el poder visual contrasta amb la potència matèrica, on, sens dubte, destaca la textura que neix del tractament mixt de la tècnica emprada.

Callergues-estructura-d
Joan Callergues, Estructura per a un somni (2017). ©Fotografía de Joan Callergues.

 

UN MÓN DE CONTRASTOS

D’altra banda, res és el que sembla, ja que el mateix Callergues crea un món totalment nou, obert a una infinitat de possibilitats gràcies a un treball ple de contrastos; ja sigui a través de l’espai o el color, amb el qual l’artista juga a mostrar i a amagar mitjançant l’ús de tres conceptes: el de ferida, frontera i utopia, que acaben convergint en aquestes peces i, com no podria ser d’altra manera, atorguen el títol a la mostra.

L’artista obre i tanca una ferida, mantenint-la latent en aquest món dicotòmic en què contràriament perviu i on s’alça més que mai el concepte de frontera, que paradoxalment busca refugi en la utopia. Les tres idees o conceptes, per tant, s’entrellacen, es nodreixen i originen el nou treball de Callergues en què s’uneix la tradició i innovació i on els títols de les obres tenen un gran poder d’evocació, de la mateixa manera que els petits tocs de color —vermell i groc— que transmuten en sentiments i emocions que destaquen —ferides / esperança— i es confronten amb el fons monocrom —rutina / tristesa—.

En ECO podem observar obres pictòriques i escultòriques que rebel·len un rerefons únic inherent al món interior de l’artista. Un art que transmet fragilitat i duresa, alhora que reflecteix el sentit de fugacitat —l’efímer— que predomina en aquesta societat contemporània. En definitiva, estem davant d’una obra molt potent que troba a faltar un espai i una organització d’acord amb la mateixa, que evidencia la importància no només del contingut sinó del continent.


Joan Callergues: el arte de traslucir belleza

Fue justo en septiembre de 2015 cuando leí por primera vez en un artículo acerca del término japonés Kintsugi o la belleza de las cicatrices, aplicado a la práctica de reparar las fracturas en la cerámica con resina dorada, dando lugar a un nuevo objeto aún más bello si cabe. En ese término se promulga que las roturas —heridas— y reparaciones forman parte de la historia de un objeto y deben mostrarse en lugar de ocultarse. En dicho texto ya se hacía referencia a  la cita del célebre poeta persa Rumi: «la herida es el lugar por donde entra la luz», de la que también se sirve Joan Feliu para presentar el trabajo de Joan Callergues titulado Ferides, fronteras, utopies dentro del ciclo Metàfores sinestèsiques comisariado, una vez más, por MARTE para la Diputación de Castellón.

El Espai Cultural Obert Les Aules (también conocido por ECO), nos brinda la oportunidad de visitar la primera muestra individual de Callergues tras el éxito obtenido en el Convent Espai d’Art de Vila-real (2015). Una exposición, la de Castellón, que contrasta considerablemente con la de años atrás, precisamente por el espacio que la alberga, que desmerece y desatiende la necesidad expositiva de la misma.

Las obras se mantienen fieles al estilo del artista, donde de nuevo se sirve de la simbología y significado de la escalera, así como de los colores. Piezas que recuerdan, estilísticamente hablando, al gusto que instauraron los italianos por el arte povera, dado que utilizaban materiales «pobres» que encontraban dentro de su cotidianidad —desde madera, hierro, cartón, etc.— y que en España se transformó en lo que se conoce por art brut, con Antoni Tàpies como líder absoluto.

Callergues hace uso de materiales, en este caso, puros y sencillos, como la madera o el cartón, que respeta sin tratar y que interviene, ya sea escultóricamente o pictóricamente, gracias a la superposición de piezas y/o manchas. Es este un verdadero trabajo de montaje y ensamblaje en el que se puede hablar tanto de construcción como de-construcción y en el que el poder visual contrasta con la potencia matérica, donde, sin duda, destaca la textura que nace del tratamiento mixto de la técnica empleada.

Por otra parte, nada es lo que parece, ya que el propio Callergues crea un mundo totalmente nuevo, abierto a un sinfín de posibilidades gracias a un trabajo lleno de contrastes; ya sea a través del espacio o el color, con el que el artista juega a mostrar y a ocultar mediante el uso de tres conceptos: el de herida, frontera y utopía, que acaban convergiendo en dichas piezas y, como no podría ser de otra manera, otorgan el título a la muestra.

El artista abre y cierra una herida, a la par que la encierra, manteniéndose latente en este mundo dicotómico en el que contrariamente pervive y donde se alza más que nunca el concepto de frontera, que paradójicamente busca refugio en la utopía. Las tres ideas o conceptos, por tanto, se entrelazan, se nutren y originan el nuevo trabajo de Callergues en el que se aúna la tradición e innovación y donde los títulos de las obras tienen un gran poder de evocación, al igual que los pequeños toques de color —rojo y amarillo— que transmutan en sentimientos y emociones que destacan —heridas/esperanza— y se confrontan con el fondo monocromo —rutina/tristeza—.

En ECO podemos observar obras pictóricas y escultóricas que rebelan un trasfondo único inherente al mundo interior del artista. Un arte que transmite fragilidad y dureza, al tiempo que refleja el sentido de fugacidad —lo efímero— que predomina en esta sociedad contemporánea. En definitiva, estamos ante una obra muy potente que echa en falta un espacio y una organización acorde a la misma, que evidencia la importancia no sólo del contenido sino del continente.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Anuncio publicitario

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s