La hipòstasi: Miquel Gozalbo

Miquel Gozalbo presenta a la galeria Cànem seu últim treball sota el títol Trinitat, una obra dogmàtica que al·ludeix al fenomen de la Santíssima Trinitat i a l’abstracció volumètrica a partir de la figura geomètrica del triangle equilàter.

El primer a usar el terme Trinitas (Trinitat) en aquest sentit va ser Tertulià en l’any 215 d. C., encara que Teòfil d’Antioquia ja havia fet servir la paraula grega τριάς (tríada) en la seua obra Autòlic (c. 180) per referir-se a ‘Déu’, el seu ‘Verb’ (Logos) i la seua ‘Saviesa’ (Sophia). Així doncs, el treball aquí present està basat en la premissa cristiana que els tres són un, pel fet que els tres procedeixen d’un i conformen una unitat. I és precisament això el que realitza Gozalbo. A través de diferents capes compon una única obra.

TREBALL

L’escultor treballa el metall com si pogués modelar-lo amb les seues mans, tracta el ferro amb gran habilitat i virtuosisme, retalla les diferents planxes en tires que transforma com si fossin cintes i que lliga com un cèrcol, originant una sèrie d’escultures volumètriques sense parangó. En elles treballa sobre els principis existencials, intenta erigir, crear formes buscant les respostes. Es podria dir que intenta trobar respostes a l’origen de la humanitat.

L’artista busca un punt qualsevol en l’espai del que partir per crear la seua pròpia trinitat. Dit això, aquest petit punt a l’atzar serà la clau per materialitzar la seua idea més enllà de la massa i la textura. Juga amb l’espai creant buits i formes que retorça originant un efecte lumínic excepcional. Sens dubte, la forma resultant és una peça sòlida i lleugera amb una superfície estriada, ja que està formada per una superposició de capes. Línies que representen l’esdevenir, contenidores de vida que busquen desxifrar el misteri que tanca el passat. Marques, cicatrius d’un recorregut que alberguen l’esperança de comprendre i interpretar els enigmes que el món i l’univers amaguen. Solcs que evidencien un camí a seguir, que es retorcen i contrauen al límit buscant mantenir-se i no precipitar-se per ell. L’escultor enfronta l’espectador a la seua pròpia dicotomia existencial; avui dia encara hi ha massa incògnites per resoldre i, si a això se li suma la incertesa que el període de crisi ha generat, no és d’estranyar que certes qüestions sense solucionar tornin a nosaltres a la recerca de respostes.

Les formes sinuoses porten l’espectador a considerar l’abstracte i / o irreal en alguna cosa real. Les escultures hipnotitzen i embaladeixen al visitant gràcies a la bellesa que irradien. Escampades, atzaroses, per tota la galeria, són petites sorpreses que ens transporten i submergeixen de ple en la naturalesa, ja que recorden elements primitius i senzills, des d’una onada de mar, a una escorça d’un tronc d’arbre, a una llavor . Elements tots ells primigenis que, un cop més, ens porten a preguntar per l’origen del món, com va començar tot i com l’invisible es reflecteix en el visible…

EQUILIBRI

Així doncs, se subratlla en repetides de les seues obres el principi aleatori, creador de mons, que jeu sota relleus subtils en els quals les formes semblen nedar en corrents oposades, sempre atentes per no perdre l’equilibri. Les seues formes perden tota la informitat i es desprenen de tot el vague i imprecís per concretar-se en entitats ‘dinàmicament’ contornejades. Amb tot, el triangle equilàter (representació abstracta del dogma cristià de la Trinitat) es trenca, evoluciona per deixar pas a formes arrodonides, concretament al cercle que, en aquest cas, es presenta obert i el modifica segons el seu antull, basant-se en la representació que ja apareixia en el Liber Figurarum del segle XII de Joaquín de Fiore, en relació al Pare, al Fill ia l’Esperit Sant.

En definitiva, el caràcter orgànic i constructiu en la seua obra no s’exclouen mútuament, al contrari, semblen atreure’s entre si, habiten i progressen junts. El tret més biomòrfic és l’energia que recorre tota l’escultura, unint les parts en una estructura única i col·lectiva, en la qual destaca el joc de llums que destil·len les cintes de metall que es fonen en tot el cos, com si d’un halo de llum es tractés.

Miquel Gozalbo, per tant, condueix la interacció del volum i de l’espai en la direcció del que expressiu, l’espiritual, el dinàmic i l’estàtic d’una forma molt particular, amb una creativitat màxima creant textura, llum, moviment i bellesa sota el ferro forjat.

*Trinitat de Miquel Gozalbo. ©Fotografía de la galería Cànem.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s